La dona i el noi

Un calfred etern sentí per tot el cos en veure aquella dona al terra plorant. S’ho mirava de lluny per no molestar, però ella no feia més que gemegar i deixar anar paraules borroses amb el fil de veu que li quedava. Feia pena, però ningú s’atrevia a apropar-se per ajudar a aquella pobre senyora.
Finalment ell s’apropà, i li estengué la mà sense deixar anar cap paraula. Ella el mirà i li agafà la mà a aquell desconegut que havia sentit compassió, tremolava i no tenia força.
S’aixecà de terra i amb la mà que li quedava s’eixugà les llàgrimes dels ulls.
El noi es sorprengué de la bellesa de la dona a la que havia ajudat, tenia una mirada perduda en un fons blau cel i una cara rodona que parlava per si sola. Unes cames llargues i primes, i uns pits petits, a més d’un cabell negre com el carbó.
Es varen mirar uns segons, ell somrigué innocentment, mentre ella deixava anar la mà del desconegut. Agafà aire per agrair al noi el seu paper, però ell tapà amb un dit els llavis de la dona, i li digué:
– Quan tingui por, espero trobar una dona tan maca com vostè. Avui la tenia, i vés per on ens hem trobat. Gràcies per ser allà quan l’he necessitat. Passi un bon dia. – Va fer un gest amb el cap i va girar cua carrer avall.
La dona, el mirà fins que va desaparèixer. No entenia que acabava de passar, però llavors ja no recordava perquè havia plorat.

Leave a Reply