Vaig pel carrer amb ell, és de nit i bastant tard. Estem pel centre de la ciutat, concretament prop de plaça Universitat. Pel nostre costat passen molts i molts guiris i gent de tot tipus, però la gran majoria van borratxos. Anem xerrant de les nostres coses quan de sobte una noia se m’apropa amb la seva parella i establim el següent diàleg:
– Perdona, et semblarà estrany… (aquí jo m’he cagat) però tens un tampó?
– (Buff…) Doncs un tampó no, però sí una compresa… (casualment jo també tinc la regla)
– És igual, m’acabes de salvar la vida!
– Té
– Moltes moltes gràcies, de veritat, m’acabes de salvar la vida!!
– De res
I pobre noia! La vergonya que deu haver passat! Jo l’he entès perfectament, perquè m’he trobat en situacions similars tot i que mai he arribat a demanar-li a algú que no conec…
Tot això m’ha recordat a una reflexió que vaig fer ara ja fa algun temps, i és que hem normalitzat el fet de demanar una cigarreta pel carrer i en canvi demanar coses molt més útils com podria ser una compresa o un kleenex o un gelocatil es vegi com una cosa estranya i ens faci molta vergonya demanar. És totalment il·lògic perquè el tabac és una droga (i ja vaig escriure fa pocs dies el que penso d’elles) i en canvi les altres coses són coses que tothom necessita algun cop (vaja, les compreses només les dones).
Suposo que com ha dit ell, ningú no és addicte als kleenex, no?
Una vegada a mi em va tocar demanar-ne per a una companya de classe. A ella li feia tall. A mi, no. Em sembla la cosa més natural del món.
efe:
No és que t’ho sembli, és que és la cosa més natural del món, però suposo que encara és una mica tema tabú a diferencia d’altres coses…