Llum enfosquida

Les coses no ens van bé, i ho sabem tots dos. Abans tot era més fàcil, molt més fàcil.

No sé com acabarà això, no en tinc ni idea. Però cada cop veig més a prop la llum del túnel i no sé perquè dic llum quan vull dir foscor. I seguim endavant, però sembla que cadascú vagi pel seu camí i de tant en tant aquests camins es creuen per casualitat i llavors està bé, però després tornem a avançar cadascú a la seva.

Les coses s’han de parlar, és cert, però sembla que això nosaltres no ho sabem o no ho volem saber. D’avui no passa, o això espero, avui necessito saber alguna cosa, perquè estic farta de plorar perquè sí, estic farta de plorar i mentre ploro preguntar-me per què ho faig.

Tinc tanta por que no sé com afrontar el que passi, tinc tanta por que no deixo de pensar-hi i és un peix que es mossega la cua, perquè com més penso en deixar de tenir por més en tinc…

6 Responses to “Llum enfosquida”

  1. words says:

    doncs que d’avui no passi. Hi han situacions que no son prolongables i aquesa n’és una. Per davant de moltes coses esem nosaltres maeixos i el nostre benestar. Passar-ho malament lo just i per fer-nos forts, així que endavaaaaaaaaaant!! i ànimssssss!!

    Gràcies pel coment.

  2. efe says:

    Por a que?

    Ja sé que és un tòpic. Però el pitjor de la por és que és paralitzadora. Completament. No hi ha res pitjor que no voler que les coses siguen d’una manera, per por, i que després t’esclaten a la cara.

    Siguen com siguen les coses, cal enfrontar-les cara a cara. Segurament no són tan dolentes com imagines, però enganyant-te no guanyes res. T’ho dic per experiència que jo sóc el rei de l’autoengany. I així em va.

    Vinga, endavant. Tu pots amb tot.

    Besos solidaris.

  3. iruNa says:

    Vaja… em sap molt greu que estiguis així, de veritat. La por davant dels canvis és una reacció normal i inevitable, la qüestió és saber gestionar-la, relativitzar el problema i poder-te’l mirar des de la distància… però ser que això és mooolt difícil de fer quan et trobes enmig d’aquest túnel que descrius, per no dir que és impossible.
    Crec que és important que no allarguis aquest patiment, per més por que et faci el que pugui passar… perquè la pitjor por és aquesta, el no saber el què… és com quan (salvant les distàncies) et trobes malament i no vas al metge, que t’apareixen mil malalties malignes possibles i et comences a emparanoiar… llavors, quan ja saps què és, per més dolent que sigui, ja trobes mecanismes per fer-hi front, ja et pots organitzar i la por a la incertesa i el dubte desapareix…
    Bé, no se si ha sigut gaire bon exemple… només et vull dir que ànims, sigues forta (que ja se que ho ets) i endavant!!!
    una abraçada mooolt immensa reina, ja saps que aquí estem pel que necessitis!!!

  4. Aliiasa says:

    Ostres moltíssimes gràcies a tots per estar aquí. Feia gairebé un mes que no escrivia i vosaltres esteu aquí per recolzar-me en aquests moments tan durs que estic passant. De veritat que no m’esperava aquesta rebuda.
    Moltes gràcies, sembla que no, però als blogs també es fan amics i vosaltres en sou la prova que així ho certifica.
    Petons i moltes moltes abraçades. Ens seguirem veient tant com pugui.

  5. Abril Plank says:

    mmmh, ei! Només et dic que força, ànims i voluntat eh 🙂

    Sigui el que sigui segur que té solució.

    Paciència i lluita! 😉

  6. Aliiasa says:

    Moltes gràcies! Petonets a tots!

Leave a Reply