I la noia es mirava les mans i deia que no eren seves, que les seves eren més maques. El noi se la mirava estranyat però no s’atrevia a dir res, com si li haguessin de fer pagar diners per cada paraula que sortís de la seva boca. I la noia es mirava i cridava, la roba, deia, tampoc era la seva. Tot plegat començava a ser estrany, el noi no sabia com havia arribat allà, a aquella habitació fosca i amb pocs mobles, no sabia qui era la noia que deia que l’havien canviat les mans i la roba i de fet, tampoc no sabia on era abans de que un crit amb veu aguda el despertés i al obrir els ulls es va trobar allà estès a terra i amb la camisa descordada, com a mínim la camisa sí que era seva, va pensar.
ui… quin neguit…
:P… no saber-se trobar ni una mateixa és lo més dur del món eh,… Ainns la pera aquesta vida d’ara
poques paraules però contundents… quin mal rotllo m’ha entrat noia!!!
una abraçada!!