…Punts suspensius

I la noia es mirava les mans i deia que no eren seves, que les seves eren més maques. El noi se la mirava estranyat però no s’atrevia a dir res, com si li haguessin de fer pagar diners per cada paraula que sortís de la seva boca. I la noia es mirava i cridava, la roba, deia, tampoc era la seva. Tot plegat començava a ser estrany, el noi no sabia com havia arribat allà, a aquella habitació fosca i amb pocs mobles, no sabia qui era la noia que deia que l’havien canviat les mans i la roba i de fet, tampoc no sabia on era abans de que un crit amb veu aguda el despertés i al obrir els ulls es va trobar allà estès a terra i amb la camisa descordada, com a mínim la camisa sí que era seva, va pensar.

This entry was posted on Tuesday, January 23rd, 2007 at 8:44 pm and is filed under General. You can follow any responses to this entry through the RSS 2.0 feed. You can leave a response, or trackback from your own site.