Família

Un sentiment d’amor-odi cap algú que teòricament estimava, un sentiment de despreci cap aquest que em fa por, una mirada perduda en una porta tancada que per desgràcia sé que a dins té algú que m’estima, ell a mi sí, i jo no la puc obrir, no, encara que vulgui perquè això que ha fet no està bé, i això que està fent tampoc, perquè no entenc que li passa pel cap, perquè hi ha cops que el desconec, i no és just tenir-lo tancat. Però em fa pena i no sé si tampoc és just, ni si s’ho mereix, però es que sóc lo únic que li queda, i no sé si faig bé.
Dormo sentint per dins uns remordiments que m’agradaria calmar, m’agradaria poder dir-te el que sento, però no sóc qui per parlar quan al cap i a la fi sóc qui més mal t’estic fent quan més em necessites. I no sé si em necessites. I no sé tampoc si vas pensar en mi quan ens vas fer mal, però diria que no, m’has enganyat saps? I la ràbia que sento per dins és tan gran que no sé a qui creure. Sé que no ho entendries encara que t’ho expliqués, però estic al mig i sóc feble, i m’has fet mal al cor.
No sé que faré, només sé que no vull que ens facis més mal a tots i que surtis d’aquesta porta i que no t’amaguis més.

Leave a Reply