Escrit a la llibreta III

Amb el temps he aprés que hi ha coses que mai no canviaran, hi ha coses que tenen per costum estar fotent fins que te’n fartes, i quan te’n fartes qui canvia ets tu, i no la cosa.

Avui ha estat un dia dur, un dia d’aquests en que te’n fartes de tot, i ho enviaries tot a la merda, tot. Però sé que la cosa no canviarà, i que tot seguirà igual.

Potser que em plategi que la cosa, per molt que jo vulgui i per molt que ho intenti, no canviarà. Potser que que em val la pena llançar la tovallola i fins i tot trepitjar-la, oblidar que ho he intentat, oblidar que això ha passat, deixar que la cosa es consumeixi en la seva pròpia merda abans que em consumeixi a mi, fer-me a la idea que no puc, que aquest cop he tornat a perdre i que aquesta guerra no la guanyaré. Però passen les hores i jo em sento incapaç de deixar anar la tovallola, em resisteixo perquè no vull perdre, perquè no sé que pot passar si la llenço, perquè potser tinc massa por.

I a l’habitació del costat està ella. Ella, que encara té més por que jo, ella no té cap alternativa i simplement plora entre els llençols del seu llit, ja no té forces per seguir endavant, però segueix per mi, s’arrossega però no s’atura. I tot és una merda!

En algun moment el fil es va perdre, el problema és que jo hi ha coses que no entenc. A la vida et pots trobar amb barreres, però també et pots trobar amb escales que t’ajudin a saltar-les, nosaltres, les persones, les hem de saber buscar i les hem de saber fer servir. A mi no em sembla tan difícil!

No he plorat, avui ja no, potser és que m’estic fent gran, o potser és que a bufetades s’aprèn. Em decanto més per la segona opció, però saps? Prefereixo no plorar, perquè quan plorava em sentia vençuda, avui no. Avui no m’ha donat la gana d’enfonsar-me, perquè hi ha coses que no s’ho mereixen.

En aquest camí hi ha moltes pedres. Serà qüestió d’anar pas a pas, sense pressa, i així quan arribi al meu destí podré córrer tant com vulgui, perquè llavors tot serà llis i estaré tranquil·la perquè podré convidar a la meva vida a qui jo vulgui i aquesta cosa que em fa patir es quedarà enrere, al camí pedregat. S’ha assegut a terra i ja no vol caminar, doncs que s’hi quedi! Jo ja m’he cansat de dir-li que s’aixequi i ella ja s’ha cansat de carregar-lo.

Quines coses que em passen… Em sento gran, potser és que ja ho sóc, potser és que m’he n’estic fent.

Només em queda esperar, tenir paciència per arribar al final, només això. Si cal, hauré de tornar enrere per agafar el bon camí, però no vull seguir pel camí fosc, no. No vull acabar com ells, perquè si alguna cosa he aprés en aquesta vida que m’ha tocat, si alguna cosa m’han ensenyat, és precisament el que no he de fer, com no he se ser i a qui o m’he d’assemblar… I tot i que em dol dir-ho, em va molt millor quan ells no hi són.

Per ara vaig perdent, però d’aquí uns anys espero que això canvï i que pugui cridar ben alt que sóc feliç, que sóc molt feliç i que per fi he guanyat!

6 Responses to “Escrit a la llibreta III”

  1. aina says:

    bonica…

    em fa l’efecte que avui no et puc dir pas res que sigui útil…
    et dibuixaré uns à n i m s, val?
    així quan els agafis podràs ensenyar el teu somriure… qui sap si aquest serà capaç d’allunyar tots els fantasmes…

    abraçades

  2. iruNa says:

    Segurament per altres motius, però m’he sentit identificada amb les teves paraules… jo no crec que es tracti de guanyar o pèrdre sinó de ser sincer amb un mateix, encarar-se amb les pors i ser capaç de seguir caminant. Però la vida és això, moments en què ho engegaries tot a pastar fang i moments en què et sents feliç i amo de tu mateix. Ànims, se que ets sensible i per aquest motiu tot esdevé sovint més complexe, però en la complexitat hi ha la riquesa! sigues forta i no et rendeixis, saps que ens tens aquí per llegir-te i fer-te costat!
    una abraçada molt gran

  3. efe says:

    Bé, al marge de donar-te ànims. Vull dir-te que estic convençut que cridaràs ben fort que ets feliç. Potser no ara, però tard o d’hora. es tracta de ser forta.
    És tot el que puc dir-te.
    Una abraçada molt forta.

  4. Aliiasa says:

    aina:
    Agafo aquests ànims i t’ensenyo el meu somriure, no sembla que espanti els fantasmes, però jo em trobo molt millor.
    Petonets!

  5. Aliiasa says:

    iruNa:
    No em rendiré! Gràcies per estar sempre aquí 😉

    Una abraçada!

  6. Aliiasa says:

    efe:
    Això espero, i si pot ser no vull que això trigui gaire a passar. Moltes gràcies pels ànims, això m’ajuda molt 😉

    Petons!

Leave a Reply