Un fuet, si us plau

Ahir em va passar una cosa que mai abans m’havia passat.

Jo visc a Barcelona, però ara he anat uns dies a un poble: Torredembarra. Abans d’ahir, vaig anar al centre del poble, a una carnisseria (a la que havia anat un cop l’any passat) que fan embotits casolans que estan boníssims (només de pensar…), a comprar un fuet d’aquests secs que m’encanten, i la dona em va dir que tornés el divendres perquè encara no els tenien. Doncs res, vaig marxar amb idea de tornar divendres (avui). Però al final, ahir vam tornar a passar per davant i vaig veure que tenien xoriço també bastant sec, així que em vaig decidir a entrar a comprar-ne.
Doncs res, estic fent cua i quan em toca agafo un xoriço i li poso sobre el mostrador i la senyora em diu tota convençuda:
– No! Tu vas venir ahir demanant fuet i et vaig dir que vinguessis divendres, això és xoriço!
Imagineu la meva cara… Era el segon cop que em veia la senyora i se’n recordava de mi! Total que li vaig dir que ja sabia que era xoriço, però que ara em venia de gust també. La senyora, me’l pesa i de mentre m’explica que demà tindrà el fuet. A l’hora de pagar, li trec un bitllet de 20 per pagar 1’58 euros, i la conversa va anar així més o menys:

– No tens res més petit?
– Doncs no, ho sento…
– Doncs saps que? Ja m’ho pagaràs demà quan vinguis a comprar el fuet…
– Segur…?
– Sí, sí… Així fas propaganda de que a la botiga donem coses gratis! (I es fa un fart de riure).

Total, que al final vaig marxar amb el xoriço i amb el bitllet de 20 euros intacte. Avui he anat a comprar el fuet i a pagar, i la senyora ni s’en recordava de quan era el que havia de pagar…
Com es nota que la dona és de poble! A Barcelona això no passaria mai! Sort que encara queda gent confiada pel món…

10 Responses to “Un fuet, si us plau”

  1. Nimue says:

    sí… tinc la sensació que aquestes coses és més fàcil que passen als pobles. I segons com, eh! que tampoc és molt normal! 🙂

  2. iruNa says:

    És totalment comprensible que et quedessis a quadres, aquestes coses només passen als pobles més petitons. El que sap greu és que gestos com els d’aquesta senyora avui en dia ens semblin tant inverosimils, això demostra la despersonalització de les grans ciutats. I t’ho dic jo que estic vivint a Barcelona i vinc de poble!

  3. Malkav says:

    Prenent nota…en 20 anys de vacances a Torredembarra no he tingut mai tanta sort xD Demà provarem…

  4. efe says:

    El pas següent és fer-ho nosaltres a les ciutats, no et sembla?

  5. aina says:

    sí!
    visca els pobles!
    🙂

  6. Aliiasa says:

    Nimue:
    Sí, jo tampoc no ho vaig trobar gaire normal (encara que fos a un poble), però em va fer molta ilusió :).

  7. Aliiasa says:

    iruNa:
    Doncs tens raó, fa pena que aquestes coses s’hagin perdut… però, sincerament, no m’estranya. I a una ciutat això no seria possible.

  8. Aliiasa says:

    Malkav:
    A funcionat? 😛
    (Jo també fa bastant que vinc i no m’ho havia trobat mai, e?)

  9. Aliiasa says:

    efe:
    Estaria super bé, però és que una ciutat és massa gran (a mi ja m’agrada, e?), i això no seria possible, et trobes de tot, i a vegades per ser massa bo te la foten (desgraciadament).

  10. Aliiasa says:

    aina:
    Doncs sí, que visquin! M’encanta passejar-me pels pobles i anar-hi uns dies, això sí, per viure a mi m’agrada la gran Barcelona 🙂

Leave a Reply