A mi m’agrada molt la truita de patates, però a ell encara li agrada més. Es veu que quan vivia amb els seus pares cada diumenge al vespre sempre li esperava una feta per la seva mare, però des que vivim junts que això s’ha acabat. Em sap greu, però és que jo no sé pelar patates (de fet no sé pelar i punt), i de truites massa massa tampoc no en sé…
Però el diumenge passat vaig proposar-li de fer-li una i quan ja estàvem convençuts vam veure que no hi havia patates i clar, una truita de patates sense patates doncs no. I ahir vam fer la compra setmanal, i vam comprar patates. I avui jo tota feliç havia pensat de fer-li una truita per quan vingués de la feina.
Total, que a mig matí em truca i em diu que finalment no vindrà a dinar. Així que com que ja m’ho havia proposat m’he fet una truita de patates per a mi sola, i ben bona que m’ha quedat! El millor de tot és que em sembla que és la segona que faig a la meva vida i m’ha quedat molt bé.
La foto està fatal, però és que és del mòbil que l’he feta per ensenyar-li a ell com de bé m’havia quedat i per què no dir-ho per a fer-li una mica de ràbia també, així el proper dia no em deixa dinant sola!
