Archive for July, 2007

Tancat per vacances

Tuesday, July 24th, 2007

Després d’aquestes vacances a Bilbao, demà avui torno a marxar, aquest cop marxo per uns quants dies més… Probablement siguin tres setmanes, però potser m’hi estic una setmana més, encara no ho tenim molt clar.

Marxem primer a Vallbona d’Anoia. Anem de monitors a les colònies. Sembla un horror amb tants nens amunt i avall i més aquests que són tots súper actius i d’edats molt diverses, però en realitat nosaltres també ens ho passem molt bé, i al cap i a la fi ho faig perquè vull. A més aquest any també ve ell cosa que m’està genial i així encara passarà millor. Tot i així aquest any no estic tan animada com altres cops per a fer-ho, suposo que sé perquè, de totes formes segur que quan arribi allà i comencem a preparar totes les activitats i vegi a tots aquells nens, que sense voler es converteixen una mica en la nostra família, rient i passant-s’ho bé se’m passarà tot…

Després marxem a Torredembarra un cop més. Com ha he dit altres cops, estar allà és com estar en un món paral·lel, potser no està lluny i amb un cop de tren s’hi arriba, potser no és una paradís, potser aquest any serà diferent que els altres, però vaig disposada a passar-m’ho de conya i ara tot m’és igual. Tinc ganes de gaudir d’aquestes vacances que m’he guanyat i ara només queda anar a dormir, que demà avui quan em llevi començarà el viatge i ja no tornaré a trepitjar casa meva fins d’aquí un mes.

Deixo el blog tancat per vacances, tot i que no descarto que algun dia em connecti i deixi algun post perdut per aquí…

Bilbao 2007

Monday, July 23rd, 2007

Guggenheim

Primer dia:
Viatge en tren. Anem amb lliteres. No recordava que el tren és mogués tant. Casi no dormo.

Segon dia:
Arribem molt d’hora. Esmorzem a l’estació. Fred. Ens instal·lem. Dormim. Anem a passejar pel casc antic. Ens perdem. Sopem molt bé a un lloc molt basc. Sortim ben plens. Dormim. Fred.

Tercer dia:
Ens llevem molt tard. Dinem pel centre. Guggenheim. Pont penjat (o potser no ho era). Por. Moltes fotos. Comprem una manta. Sopem. Dormim. Fred.

Quart dia:
Ens llevem molt tard. Esmorzem. Ens enganxem als ordinadors. Dinem. Recollim. Comprem sopar. Tren. Sopem. Dormim molt millor que a l’anada.

Necessitats

Sunday, July 15th, 2007

Vaig pel carrer amb ell, és de nit i bastant tard. Estem pel centre de la ciutat, concretament prop de plaça Universitat. Pel nostre costat passen molts i molts guiris i gent de tot tipus, però la gran majoria van borratxos. Anem xerrant de les nostres coses quan de sobte una noia se m’apropa amb la seva parella i establim el següent diàleg:

– Perdona, et semblarà estrany… (aquí jo m’he cagat) però tens un tampó?
(Buff…) Doncs un tampó no, però sí una compresa… (casualment jo també tinc la regla)
– És igual, m’acabes de salvar la vida!
– Té
– Moltes moltes gràcies, de veritat, m’acabes de salvar la vida!!
– De res

I pobre noia! La vergonya que deu haver passat! Jo l’he entès perfectament, perquè m’he trobat en situacions similars tot i que mai he arribat a demanar-li a algú que no conec…

Tot això m’ha recordat a una reflexió que vaig fer ara ja fa algun temps, i és que hem normalitzat el fet de demanar una cigarreta pel carrer i en canvi demanar coses molt més útils com podria ser una compresa o un kleenex o un gelocatil es vegi com una cosa estranya i ens faci molta vergonya demanar. És totalment il·lògic perquè el tabac és una droga (i ja vaig escriure fa pocs dies el que penso d’elles) i en canvi les altres coses són coses que tothom necessita algun cop (vaja, les compreses només les dones).

Suposo que com ha dit ell, ningú no és addicte als kleenex, no?

Chat Noir (Relats Conjunts)

Thursday, July 12th, 2007

Chat Noir

En entrar en aquella botiga el vaig veure allà penjat. Aquell quadre donava vida a aquella botiga fosca i plena de tons grisos i negres. El groc del fons feia que estiguessis on estiguessis de la botiga la mirada se’t desviés cap a ell.

No semblava que hi hagués ningú rere el mostrador, però quan em vaig endinsar més vaig entreveure a una senyora gran, amb una enorme gepa.

– Hola maca, volies alguna cosa?
– Doncs sí, sap com s’arriba al tren?
– Feia temps que no entrava algú tan jove a la meva botiga
– …
– Avui dia la gent jove s’interessa per altres coses, els trastos vells són per als vells, no?
– Doncs no ho crec senyora, però de fet he entrat per a demanar-li si em pot guiar fins el tren, no sóc d’aquí, sap?
– Ja m’estranyava a mi, suposo que no hi ha res més obert, no?
– No
– Jo tampoc sóc d’aquí maca, em sap greu però no puc ajudar-te
– No es preocupi, ja miraré de preguntar a algú altre.

Els ulls del gat em miraven tota l’estona. Jo també els mirava perquè els de la senyora no es podien distingir entre la foscor, de fet no podia saber ni si ella em mirava a mi. Em vaig girar per marxar, aquella botiga feia por, i la senyora no semblava estar molt bé del cap. Quan ja estava d’esquenes a la dona i també al quadre em va semblar sentir que algú em parlava.

– Perdoni, m’ha dit alguna cosa?
– Jo no
– Ho sento, m’havia semblat que em deia alguna cosa…
– T’ho deia ell

Va moure el braç però no vaig poder veure que senyalava. De seguida vaig mirar el quadre, el gat seguia mirant-me i de fet ben pensat el soroll m’havia semblat un gat miolant. Un calfred em va recórrer tot el cos, vaig tenir més por que mai.

– Si no li fa res jo vaig marxant, tinc una mica de pressa
– Sembla que a ell li importa més que a mi

La senyora es va aixecar. Jo volia marxar corrents, però les cames no em responien, tenia tanta por que no sabia que fer. La vella s’apropava a mi, caminant lentament i d’una manera estranya suposo que per la gepa. Per fi vaig poder girar-me, però ja era massa tard, la dona ja estava allà darrere meu. Em va picar l’esquena.

– Nena, no li penses dir res?

Vaig mirar-la amb tanta por que em semblava que m’havia aprimat vint quilos de cop, i quan la vaig veure de prop vaig poder veure un cadell de gat a les seves mans, petit i bufó.