Archive for January, 2005

El passat és el passat

Monday, January 17th, 2005

Paraules que no es distingeixen perquè estan molt lluny, o potser només em sembla que son paraules i en realitat només són silencis de rodona, o crits histèrics que demanen posar fi o una solució aviat. No ho sé, només vull que s’apropin, que em diguin que és bo per mi, i acabar amb això el més aviat possible, perquè ho necessito, perquè ho necessitem.
Començar de nou? No, arreglar lo espatllat és millor, o això crec… Algun dia, la teva boca deixarà anar aquestes paraules que tant m’angoixen, i potser t’entenc.

Quin pal!

Wednesday, January 12th, 2005

Quina llàstima que ja torni la rutina… L’odio tant!! Però que hi farem, algun dia s’havien d’acabar les vacances… i ja s’han acabat. Ara esperaré els caps de setmana impacient, i se’m faran curts… com sempre…

Dia del nen

Thursday, January 6th, 2005

Crec que per causes infinites he hagut de créixer més ràpid que la resta de gent. Té moltes coses dolentes, i ben poques de bones (no en sabria dir cap, ara). El cas es que avui hi he pensat, perquè, avui és el dia del nen. Amb això no vull dir que jo no hagi tingut una infància feliç, només que ha estat un pèl difícil. Sort que ara les coses comencen a rutllar bé, ha costat, però que més dona si els resultats són bons!

Enamorats?

Wednesday, January 5th, 2005

Sembla mentida que hagi passat tant de temps, amb tots els problemes que vàrem tenir, i que ara esquivem tan fàcilment. Amb totes les coses en contra que teníem.
Paraules que em feien mal, i petons que no anaven dirigits a mi. Carícies estranyes a la foscor, que aquest cop sí, em feien sentir la calor de la teva mà, i del teu alè, que s’apropava a mi, i jo no sabia dir que no. Però tampoc volia, perquè tot allò m’agradava. Moments en que tu eres meu, encara que sabia que allò no estava bé, era cruel, però et necessitava. Moments en que ja no meu, l’abraçaves, i us veia enamorats, com si res estigués passant. Semblava la fi, però aviat em vaig adonar de que encara seguiríem. Agafats pel carrer de una mà que no era meva, però que em feia sentir bé, sense saber el que pensaves, sense que sabessis que m’estava enamorant. Però un dia vas dir prou, normal… I encara que era lo just per ella, i lo millor per els dos, no ho vaig poder entendre, i vaig plorar, plorar durant tota la nit. No vaig ser capaç de dir-te tot el que pensava, no vaig ser capaç de dir res.
Però després de tot, aquí estem, ara feliços els tres, acceptant la realitat. I ara ja no em callo res, tu ets tot meu, i jo tota teva. I t’estimo. I es que dos anys junts, són molts.