Archive for the ‘Pensaments’ Category

Massa preguntes sense resposta

Wednesday, December 5th, 2007

Les llàgrimes que es van despenjar dels meus ulls aquells dies encara m’angoixen. Ho vaig passar malament, i crec que no m’ho mereixia, altres coses més importants tenia i he de tenir al cap i no això.

Algun dia, quan ho miri des de lluny pensaré que és (o era) una ximpleria, però ara per ara em fa rumiar molt, i m’hi puc passar hores pensant que és el que he de fer, què i com. Però res, les respostes no arriben, i les preguntes creixen sense parar. La gent em pregunta i jo no sé si faig tard, potser ja hauria de tenir alguna idea a hores d’ara, però no la tinc.

I els dies que vaig decidir prendre’m com a descans no van servir de res, no van canviar les coses, no va canviar res, i el cap se’m inflava amb massa facilitat i tenia massa poques ganes de tot. I si això no va servir, què se suposa que he de fer? O no sóc jo la que ha de fer quelcom?

Demà serà una altre dia i les preguntes seguiran omplint les meves hores, però potser demà serà el dia, potser tinc sort i el coixí em dona una bona resposta. O no, perquè ben pensat això no ho he de consultar a ningú, ni amb el coixí. Sóc jo la que ha de prendre una decisió i acabar amb els meus dubtes d’una vegada…

Com una cabra

Friday, October 12th, 2007

Cabra

O la gent està fatal o jo estic com una cabra.
Però estic contenta i ara m’és igual. Veig les coses des de fora i veig la part bona i dolenta de les coses a diferència d’altres que només se’n queden amb una de les parts.

Suposo que és divertit, m’ho passo bé.
La meva vida en poc temps està canviant molt, aquest any és dels típics que es recorden per a tota la vida, i això és una dada important que em motiva a fer el que vull quan vull perquè, a més, per alguna cosa s’ha de començar.

Tinc tant de temps lliure que ni jo mateixa m’ho crec. Però les preguntes m’atabalen i els somriures falsos es barallen amb els reals. Dec ser el pitjor del món però en contra de tot pronòstic estic bé, i (això és un secret) tinc ganes de que passi alguna cosa perquè crec que no em costarà dir que no.

Carta a ningú

Sunday, September 2nd, 2007

Hola,
suposo que no esperaves rebre aquesta carta, i de fet jo tampoc esperava escriure-la. Tant de bo no ho hagués de fer, però a aquestes alçades ja em veig obligada. Massa temps, saps?

És una carta per acomiadar-me de […]. No és que me n’hagi cansat, ni molt menys. De […] poca gent se’n cansa, en realitat. Però cada cop se’m fa més feixuc i clar, fer […] on t’hi has de esforçar tant a canvi d’una felicitat conjunta, a canvi d’un somni fet realitat, a canvi de tot de coses maques, perd el sentit quan ja no et sents a gust amb el que et trobes ni amb qui et trobes (sobretot això últim).

Pots pensar que és molt egoista per part meva. No ho és. Creu-me, porto anys intentant ser comprensible amb elles, però hi ha coses que mai no canvien, i jo tampoc no canviaré la meva forma de ser per això. No és just per les poques persones que sempre han confiat en mi.

Potser m’estic precipitant. Segurament que sí. Però ja no aguanto més. Ja no vull aguantar més. Espero que ho entenguis, perquè és molt difícil d’explicar i que tingui algun sentit.

Les llàgrimes que llisquen per la meva cara quan escric aquestes línies no volen dir res més que no estic tan segura del que estic a punt de fer. Però necessito descansar. Suposo que jo també tinc dret, no?

Necessitats

Sunday, July 15th, 2007

Vaig pel carrer amb ell, és de nit i bastant tard. Estem pel centre de la ciutat, concretament prop de plaça Universitat. Pel nostre costat passen molts i molts guiris i gent de tot tipus, però la gran majoria van borratxos. Anem xerrant de les nostres coses quan de sobte una noia se m’apropa amb la seva parella i establim el següent diàleg:

– Perdona, et semblarà estrany… (aquí jo m’he cagat) però tens un tampó?
(Buff…) Doncs un tampó no, però sí una compresa… (casualment jo també tinc la regla)
– És igual, m’acabes de salvar la vida!
– Té
– Moltes moltes gràcies, de veritat, m’acabes de salvar la vida!!
– De res

I pobre noia! La vergonya que deu haver passat! Jo l’he entès perfectament, perquè m’he trobat en situacions similars tot i que mai he arribat a demanar-li a algú que no conec…

Tot això m’ha recordat a una reflexió que vaig fer ara ja fa algun temps, i és que hem normalitzat el fet de demanar una cigarreta pel carrer i en canvi demanar coses molt més útils com podria ser una compresa o un kleenex o un gelocatil es vegi com una cosa estranya i ens faci molta vergonya demanar. És totalment il·lògic perquè el tabac és una droga (i ja vaig escriure fa pocs dies el que penso d’elles) i en canvi les altres coses són coses que tothom necessita algun cop (vaja, les compreses només les dones).

Suposo que com ha dit ell, ningú no és addicte als kleenex, no?