Archive for the ‘Dia a dia’ Category

Carnet de conduir

Tuesday, June 5th, 2012

Demà m’examino de la pràctica de conduir, de moment no estic nerviosa però sé que demà ho estaré perquè vull aprovar sí o sí. El cas és que estic farta de pagar diners a l’autoescola, de veritat que penso que tot això és una màfia per treure’ns els (pocs) diners als valents que com jo decidim fer el pas.

Temps de crisi i jo pagant vés a saber quant a l’autoescola. Espero aprovar, només això…

Vocació

Friday, November 14th, 2008

Avui, parlant amb una noia que em sembla molt i molt interessant, m’ha fet reflexionar. M’explicava com de feliç li fa treballar amb nens. És mestre i durant un temps va estar treballant amb nens de l’etapa infantil i la primària. Deia que, el fet de veure crèixer aquells nens, el fet de veure com aprenen de tu (i tu d’ells!), el fet de veure com t’escolten, el fet de que t’expliquin coses, etc. la fa profundament feliç.

I se li nota. És la típica noia que se li nota que li encanta la seva feina. I penso que això és molt i molt important i sobretot ho és per als mestres i els educadors. Han d’anar a treballar amb ganes, han de ser actius, han de ser receptius, han d’estimar als seus nens… Fins i tot han d’estimar aquell nen que té problemes, aquell conflictiu i aquell que sempre està sol.

Avui he tingut més clar que mai a que vull dedicar-me tota la meva vida. Quina és la meva vocació. Sembla, doncs, que vaig pel bon camí.

Carles Francino (fill)

Thursday, August 14th, 2008

Sóc una de les poques persones que deu quedar pel món que encara segueixen la sèrie Hospital Central (o això o sóc la única que a més de seguir-la reconeix que la segueix). Doncs bé, l’altre dia, a Torredembarra, vam sortir al bar de cada nit: el Nose, i ens vam trobar amb el Carles Francino (no el presentador de les noticies sinó el seu fill) o en Rai d’Hospital Central.

Es va passar tota la nit assegut a la taula del costat nostre amb una dona gran que semblava la seva mare i dos homes també grans que no sé qui deurien ser… Bevien vi. I relament semblava que s’avorria bastant (com podeu veure a la foto). Vam estar a punt de dir-li si volia fer unes partides a cartes amb nosaltres, però no era plan.

Això sí, quan va aixecar-se per marxar ens vam decidir i li vam demanar si es podia fer una foto amb nosaltres (dues amigues i jo), i molt amable se la va fer.

Després vam entrar en una conversa que va durar molt sobre si hauríem o no d’haver-li demanat la foto. Ell deia que és com si ens trobessim a un metge a la taula del costat i li anessim a dir que fa uns dies que ens fa mal el dit gros del peu. A mi no m’ho sembla, jo crec que a ells els hi fa bé que se’n parli d’ells (com ho estic fent jo ara) i que tot i que no els hi deu fer gràcia que els parin cada dos per tres d’altra banda els deu motivar per saber que hi ha gent que els segueix.

No sé si li va molestar, però (encara que no ho llegirà mai) li demano disculpes si va ser així.

Truita de patates

Wednesday, August 29th, 2007

Truita de patates

A mi m’agrada molt la truita de patates, però a ell encara li agrada més. Es veu que quan vivia amb els seus pares cada diumenge al vespre sempre li esperava una feta per la seva mare, però des que vivim junts que això s’ha acabat. Em sap greu, però és que jo no sé pelar patates (de fet no sé pelar i punt), i de truites massa massa tampoc no en sé…

Però el diumenge passat vaig proposar-li de fer-li una i quan ja estàvem convençuts vam veure que no hi havia patates i clar, una truita de patates sense patates doncs no. I ahir vam fer la compra setmanal, i vam comprar patates. I avui jo tota feliç havia pensat de fer-li una truita per quan vingués de la feina.

Total, que a mig matí em truca i em diu que finalment no vindrà a dinar. Així que com que ja m’ho havia proposat m’he fet una truita de patates per a mi sola, i ben bona que m’ha quedat! El millor de tot és que em sembla que és la segona que faig a la meva vida i m’ha quedat molt bé.

La foto està fatal, però és que és del mòbil que l’he feta per ensenyar-li a ell com de bé m’havia quedat i per què no dir-ho per a fer-li una mica de ràbia també, així el proper dia no em deixa dinant sola!