Archive for the ‘General’ Category

Felicitacions

Wednesday, November 21st, 2007

Fa temps que em vaig distanciar del que abans era el meu grup d’amics, ara ja fa bastant temps. Tot i així com que era inevitable veure’ns molt sovint de tant en tant ens ajuntàvem i fèiem petar la xerrada, mai temes més interessants que: fa un bon dia o quin gelat més bo, però podríem dir que manteníem el contacte.

Jo pel tema aniversaris i en general dades senyalades sóc molt purista. M’agrada felicitar tothom i (per tant) que tothom em feliciti a mi. I amb aquesta gent, sempre he tingut la delicadesa de (com a mínim) enviar un missatge de mòbil felicitant-los i fins i tot algun cop els he fet algun regal o diguem-li detall.

Aquest any, però, pel meu aniversari no vaig rebre cap missatge, ni cap trucada, ni carta ni res de cap d’ells, i la veritat és que em va molestar una mica, perquè tot i que ens em distanciat penso que no costa tant de fer i sempre fa il·lusió que se’n recordin de tu. Sobretot tenint en compte que jo sempre me’n recordo d’ells.

Demà és l’aniversari d’una d’aquestes persones, i he rebut un missatge (de la seva parella) que em convida a anar al seu sopar d”aniversari i a més, ens convida a tots a portar cinc euros per a pagar entre tots el regal que vol.

No hi aniré. No vull pagar-li amb la mateixa moneda ja que com a mínim jo li enviaré un missatge felicitant-la, però ho trobo d’una mica de mal gust, tant el detall aquest dels cinc euros, com el fet que se’n recordin de mi per això i no per a felicitar-me a mi quan tocava. No sé…

Vuit

Monday, November 19th, 2007

Quant de temps desconnectada. Però aquí estic.

Suposo que les persones van canviant al llarg de la seva vida, però crec que quan naixem hi ha alguna cosa que ens fa ser com som i que no canviarà mai, ens caracteritzen algunes coses tan de petits com de grans i no podem evitar-ho.

Avui pensava que jo mateixa sóc igual que sempre, els anys no em canvien ni que ho intenti (això no vol dir que ho hagi intentat). Potser físicament sí que he canviat (tampoc no massa la veritat), però pel que fa al conjunt de coses que em formen com a persona no he notat cap mena de canvi, i si no el noto jo que sóc la que està dins del meu cap, què han de notar els altres?

Recordo un dia, quan tenia vuit anys exactament que anava caminant pel carrer amb els meus germans, anava per la vorera d’un dels carrers del meu antic barri (podria dir el nom, però no ve al cas), i pensava en quin era el meu número de la sort i per què ho era. Jo sóc així, m’ho penso tot, no podia fer com tots els nens i escollir un número que sonés bé i punt, no. Donant-li voltes vaig decidir que el meu número de la sort seria per sempre el vuit, i ho seria perquè vaig néixer amb vuit mesos (enlloc de nou) de gestació, perquè el meu aniversari és a l’agost (el vuitè mes), i perquè aquell dia era un dia vuit de no sé quin mes. A més, el meu caparró també va pensar que com que tenia vuit anys així sempre més recordaria que amb vuit anys havia decidit que el vuit seria el meu número de la sort. I tenia raó, mai no ho he oblidat.

Doncs me n’adono que sóc igual que llavors, em penso les coses trenta (vuit) cops. M’ho penso tot. I a més com que tinc tan bona memòria doncs tinc records de coses que pensava en diferents etapes de la meva vida i puc confirmar que al llarg dels anys no he canviat gens. És més, no crec que jo sigui un cas excepcional sinó que les persones som d’una forma per naturalesa, sigui per bé o per mal.

Chat Noir (Relats Conjunts)

Thursday, July 12th, 2007

Chat Noir

En entrar en aquella botiga el vaig veure allà penjat. Aquell quadre donava vida a aquella botiga fosca i plena de tons grisos i negres. El groc del fons feia que estiguessis on estiguessis de la botiga la mirada se’t desviés cap a ell.

No semblava que hi hagués ningú rere el mostrador, però quan em vaig endinsar més vaig entreveure a una senyora gran, amb una enorme gepa.

– Hola maca, volies alguna cosa?
– Doncs sí, sap com s’arriba al tren?
– Feia temps que no entrava algú tan jove a la meva botiga
– …
– Avui dia la gent jove s’interessa per altres coses, els trastos vells són per als vells, no?
– Doncs no ho crec senyora, però de fet he entrat per a demanar-li si em pot guiar fins el tren, no sóc d’aquí, sap?
– Ja m’estranyava a mi, suposo que no hi ha res més obert, no?
– No
– Jo tampoc sóc d’aquí maca, em sap greu però no puc ajudar-te
– No es preocupi, ja miraré de preguntar a algú altre.

Els ulls del gat em miraven tota l’estona. Jo també els mirava perquè els de la senyora no es podien distingir entre la foscor, de fet no podia saber ni si ella em mirava a mi. Em vaig girar per marxar, aquella botiga feia por, i la senyora no semblava estar molt bé del cap. Quan ja estava d’esquenes a la dona i també al quadre em va semblar sentir que algú em parlava.

– Perdoni, m’ha dit alguna cosa?
– Jo no
– Ho sento, m’havia semblat que em deia alguna cosa…
– T’ho deia ell

Va moure el braç però no vaig poder veure que senyalava. De seguida vaig mirar el quadre, el gat seguia mirant-me i de fet ben pensat el soroll m’havia semblat un gat miolant. Un calfred em va recórrer tot el cos, vaig tenir més por que mai.

– Si no li fa res jo vaig marxant, tinc una mica de pressa
– Sembla que a ell li importa més que a mi

La senyora es va aixecar. Jo volia marxar corrents, però les cames no em responien, tenia tanta por que no sabia que fer. La vella s’apropava a mi, caminant lentament i d’una manera estranya suposo que per la gepa. Per fi vaig poder girar-me, però ja era massa tard, la dona ja estava allà darrere meu. Em va picar l’esquena.

– Nena, no li penses dir res?

Vaig mirar-la amb tanta por que em semblava que m’havia aprimat vint quilos de cop, i quan la vaig veure de prop vaig poder veure un cadell de gat a les seves mans, petit i bufó.

Diumenge a casa

Sunday, June 10th, 2007

Amb ganes de fotre un crit a algunes persones, i de dir-los tot el que penso i deixar de callar-me les coses. Amb ganes de fotre un cop de puny a la taula i deixar les coses clares, dir tot el que m’he callat tants i tants anys, amb ganes de deixar-ho estar i deixar de preocupar-me.

Avui aquí a casa m’hi he estat bé, millor del que m’hagués estat allà on hagués anat. Posant excuses creïbles (i reals) però amagant-me darrere d’elles per a fer el que realment em venia de gust fer. I el proper cop ja no tindré excuses, hauré de vomitar la veritat, el que penso, el que de veritat vull fer i la raó per la qual ho faig. Però no sé si tindré valor, perquè no és tan fàcil engegar-ho tot a pastar fang.

Contenta perquè ho he fet, i perquè m’han animat a fer-ho, i m’ha arribat una trucada inesperada, i perquè pensava que seria pitjor, i ha estat molt fàcil, i perquè ara ja només em preocupa això, que ben mirat és una tonteria, i perquè m’ho estic prenent súper bé i perquè si.

Amb ganes de dir-li a ells que gràcies pels ànims, i per les abraçades quan calien, i per les llàgrimes que no he rajat, i per tot el que fan, i perquè ells si que són amics i perquè jo mai no els hi agraeixo. Però no els hi diré, però espero que ells ho sabran tard o d’hora.

No sé si això s’acaba aquí, no sé. Com a mínim mai no els hi diré adéu, sinó fins una altra…

Amb ganes de deixar d’escriure posts dedicats a aquests temes.