Archive for the ‘General’ Category

Pudor a dia laborable

Tuesday, April 14th, 2009

No ha estat la millor Setmana Santa del món, però l’he passat al teu costat i amb això en tinc prou. He descansat molt i això m’ha renovat una mica. Ara només queda deixar la ment en blanc i omplir-la NOMÉS amb allò que realment val la pena, res més.

(Obre el balcó i deixa que marxi aquesta pudor a dia laborable… Vinga… tu pots!)

Els meus millors amics

Sunday, May 4th, 2008

Caseta

Em vaig fent gran i amb el temps me’n adono de moltes coses i descobreixo a la gent del meu voltant. Descobreixo als que fa temps que considerava bons amics i als que voltaven per allà i que mai no els havia reconegut com a tals.

Però ara és diferent, perquè ja sóc gran i no m’estic per tonteries. Ara el meu millor amic no és aquell amb el que em puc discutir i seguim sent amics o aquell que s’asseu al costat a la classe. Ara m’he tornat més exigent i necessito que la gent em demostri per què val la pena.

Suposo que per això la gent gran mai no parla dels seus millors amics. De petit et penses que aquell grupet de quatre que aneu sempre junts sou millors amics, però ara ja de gran, quan ja has perdut totalment el contacte amb tres d’ells i amb el que queda només parles de tant en tant, penses que potser t’equivocaves, o potser és que de petit les coses són més fàcils…

Sant Jordi 2008

Wednesday, April 23rd, 2008

“Aquella tarde de brumas y llovizna, […] me robó el corazón, la respiración y el sueño. Al amparo de la luz embrujada, […] sus manos escribieron en mi piel una maldición que habría de perseguirme durante años”.
(La sobra del viento – Carlos Ruiz Zafón)

Aquest paràgraf surt a un llibre que em vas regalar ara fa tres anys per Sant Jordi. T’estimo igual o més que llavors. Bon Sant Jordi, sí senyor.

Més i més…

Monday, December 17th, 2007

Les abraçades cada cop eren més intenses, els petons més apassionats. Ell m’agafava amb tanta força que fins i tot de vegades em feia mal, però les carícies per tot el cos m’ho curaven tot.

Ens vam treure les samarretes i podíem notar els contrastos de fred i calor dels nostres cossos. Ambdós volíem més i més. No paràvem, ens tocàvem i sentíem el cos de l’altre tan a prop que semblàvem un. La roba ens feia nosa i per això ràpidament vam estar nus. El fred que deuria fer fora no tenia res a veure amb la calor que despreníem…

Sentia les seves paraules que m’afalagaven, sentia les paraules que necessitava sentir, sentia aquelles paraules que no feien més que encendre’m més i allà estàvem els dos, disposats a tot. Sentia les seves paraules a la orella, les pessigolles que recorrien el meu cos amb cadascuna de les seves carícies, les seves mans, els seus dits descobrint els raconets que millor amago.