L’estadística és una ciència que demostra que, si el meu veí té dos cotxes i jo no en tinc cap, tots dos en tenim un.

George Bernard Shaw

… i al final hi ha una olla plena d’or. Però no és tan senzill… l’olla està vigilada per un gnom avariciós que farà el possible per a que ningú s’emporti aquell botí. I el dia que algú aconsegueixi vèncer-lo deixarà d’existir l’Arc de Sant Martí, ja no el veure’m més. Però no et preocupis, a tothom li sembla tan preciós que mai, mai mai ningú farà que desaparegui. Jo un dia vaig veure com una bruixa malvada volia aconseguir-lo, però en intentar arribar es va perdre amb la seva escombra i ja mai més l’han tornat a veure.

Diuen que quan estas tan a prop de l’olla que els ulls et brillen amb la seva lluentor, veus l’Arc de Sant Martí tan i tan bonic i et fa sentir tan feliç que oblides quina era la teva intenció. I els dolents més dolents es tornen bons. Això no sé si és veritat, però el que si que sé és que mirar l’Arc de Sant Martí t’ha de fer somriure, mira’l i pensa en mi.

Aquest nadal hem anat de viatge a Roma. El resum és el següent:

- El millor: La nostra organització. Anàvem amb audio-guies, portàvem guies de conversa, ens planejàvem la ruta de cada dia… Vaja, que anàvem preparats.
- El pitjor: La poca informació que et proporcionen els romans. A les parades d’autobús no hi ha el recorregut, els monuments no tenen informació i si la tenen la tenen només en italià (alguns italià i anglès), hi ha molts carrers que no tenen placa amb el seu nom…
- El més sorprenent: El Pantheon. L’havia estudiat i per tant sabia moltes coses sobre ell, però no m’imaginava que fos tan gran ni que estigués tan ben conservat. El Colosseu també em va agradar molt, però era tal i com jo me’l imaginava.
- El més decepcionant: La Capilla Sixtina. Està bé, però me’l imaginava molt més impressionant i trobo que està molt mal il·luminada i cuidada. Empate amb la pizza.

Total, un bon viatge on m’ho he passat súper bé, però si m’ho he de pagar jo no repetiria (com a mínim fins d’aquí molt de temps). Em quedo amb les coses bones: els monuments, l’organització, el latte macciato, la pasta, l’hotel, els preus (amb alguna excepció) i la companyia. Tot i així segur que em deixo coses…

La nit de reis sempre havia estat una nit especial. Ho dic en passat i no és casualitat. Ara ja ni ho celebro.

Recordo aquelles nits com (gairebé) el millor de la meva infància. Quan era petita ho vivia com qualsevol nen, igual. La cavalcada; deixar torró pels reis i aigua pels camells; deixar una sabata sota l’arbre de nadal; anar a dormir amb nervis; llevar-me amb tota la il·lusió del món; i per descomptat, obrir els regals i trobar-me amb allò que havia demanat.

La qüestió és que és ara que m’he fet gran quan ho he pogut valorar. I és que jo mai no em vaig trobar una muntanya inhumana de regals, l’economia de la família no ens ho permetia, però en canvi, els meus pares sempre es muntaven unes històries súper xules per tal de que l’impacte fos més gran. I ho aconseguien.

Un dia, per la nit, van picar a casa i em van fer obrir a mi. A la porta hi havia un sac amb alguns regals i una carta per explicar que tornarien més tard per deixar la resta dels regals. Un altre dia, em vaig trobar la casa absolutament plena de globus (a mi m’agradaven molt). Un altre dia, vam gravar al Pare Nöel sortint de la xemeneia de la masia dels meus tiets…

Amb això vull dir que a vegades no és tant els regals en si, sinó que l’espectacle del que s’acompanyen també fa que ho visquis de la forma més especial possible. I els nens, tard o d’hora ho valoren. Això segur.

Tot i que com ja vaig dir l’altre dia, el 2009 va ser un mal any per mi, no tot han sigut coses dolentes, també n’hi ha hagut de bones, i jo diria que la millor és la de la foto. És el nostre gat, es diu Pixel i es va instal·lar a casa l’11 de setembre quan tenia un mes. La foto és del primer dia que rondava per casa, ara evidentment està més gran.
És un gat súper divertit i els nostres amics quan venen a casa es parteixen amb ell. M’encanta. És l’alegria de la casa i tot i que només sigui un gat, li he d’agrair tot el que ha fet per mi ja que em va ajudar a desconnectar en els mals moments…
Doncs queda presentat.

Després de moooolt de temps sense passar per aquí. He tornat.
Aquest any que acabem de deixar enrere ha sigut molt difícil per mi. Segurament ha sigut el pitjor any de la meva vida i espero no trobar-me mai en un altre any com aquell.
No sé si és excusa per deixar el blog abandonat tant de temps, però el cas és que per una cosa o per una altra mai no em decidia a escriure i… he pensat que estaria bé tornar.
Doncs res més, aquí estic. Hola!

No ha estat la millor Setmana Santa del món, però l’he passat al teu costat i amb això en tinc prou. He descansat molt i això m’ha renovat una mica. Ara només queda deixar la ment en blanc i omplir-la NOMÉS amb allò que realment val la pena, res més.

(Obre el balcó i deixa que marxi aquesta pudor a dia laborable… Vinga… tu pots!)

Tinc ganes de desconectar, però de desconectar de veritat. De no pensar en res que em pugui preocupar, de deixar la ment en blanc. Oblidar tot allò que em provoca aquest neguit que sembla que no acaba de marxar. Passar de tot i de tothom. Necessito dies de relax total, dies com aquells que vam passar allà a Caldea. Ho necessito.

(Espero estar-me equivocant…)

Les oques van descalces, descalces, descalces,
les oques van descalces, i els ànecs també, i els ànecs també.

Comprem-li unes sabates, sabates, sabates,
Comprem-li unes sabates, i uns mitjons també, i uns mitjons també.

(Avui tot es veu des d’un punt de vista diferent).

La llum dels fanals es va apagar perquè el dia començava.

- Ei, com va?
- Bé, anar fent…
- Com tots, no?
- Sí, com tots…

Així que com cada dia se’n va anar a treballar i fins que els fanals no tornessin a tenir llum no tornaria a casa.