La meva pròpia guerra

January 15th, 2014

Des del refugi se sentien els avions sobrevolar la ciutat. Sovint hi havia explosions i algunes bombes esclataven a tocar. Dins hi havia un silenci sepulcral només trencat pels sanglots d’alguna dona que plorava. Els adults tenien el cap cot i la mirada perduda. La majoria eren dones i senyors vells que no servien per la guerra. Jo era l’únic nen i feia esforços per no plorar:

- Els homes no ploren – Deia sempre l’avi Genís.

L’avi Genís em cuidava perquè era vell i no servia per la guerra. Els pares eren joves i un dia van haver de marxar. Aquell dia vaig plorar però el pares es va mantenir ferms i em van fer entendre que no tenien elecció.

El soroll de fora va anar disminuint fins que ja no es va sentir res. Poc a poc vam anar sortint a l’exterior i com sempre el cor em bategava ràpid. Caminava mirant-me els peus, en silenci i agafat de la mà de l’avi fins arribar a casa. Com sempre, m’agafava la mà amb tanta força que em feia mal però no m’atrevia a dir-li res.

A casa meva mai no es parlava de la guerra. Ben mirat, a casa meva pràcticament no es parlava de res. Des que els pares havien marxat l’avi s’havia tornat un estrany per a mi.

Havien passat uns dies des de l’últim bombardeig quan les sirenes varen tornar a sonar. Aquest cop ens trobàvem lluny de casa. Sense dir-me res, l’avi Genís em va agafar de la mà i em va fer moure ràpid. El carrer era ple de gent, nens que ploraven, dones que corrien amb els seus fills en braços, senyores i senyors vells com el meu avi.

Vam haver d’entrar a la primera estació de metro. Allò no era com el refugi, hi havia molta més gent i tothom parlava, plorava, cridava i es queixava, es queixaven molt. Vaig mirar l’avi però ell semblava que no se n’adonava del xivarri del seu voltant. Estava totalment absort en els seus pensaments. Una senyora vella es va apropar a nosaltres i li va dir a l’avi alguna cosa. L’avi em va fer moure fins a un grup de nens i nenes i em va dir:

- Queda’t aquí -

No em volia quedar sol de cap de les maneres però no vaig dir res. L’avi deuria notar alguna cosa perquè, just abans de marxar, va afegir:

- I recorda, els homes no ploren -

Jo no era un home, només era un nen i tenia ganes de plorar com feien tots aquells altres nens i nenes amb els que m’havia quedat. Tenia un nus a la gola i els ulls humits però pensava en l’avi i en el pare i m’aguantava.

No sé quanta estona havia passat quan es va apropar una nena que semblava més gran que jo i em va agafar de la mà on abans hi havia l’avi. No la coneixia de res però el contacte amb ella va fer que em tranquil·litzés. I allà ens varem passar tota l’estona, com dos estaquirots, esperant l’avi Genís.

La majoria de nens ja havien marxat amb les seves famílies quan em vaig adonar que el metro s’havia buidat molt. Ja havia passat tot. L’avi vindria i tornaríem a casa. Aquella nena seguia agafant-me la mà i desitjava amb totes les meves forces que no em deixés anar fins que l’avi tornés. Va venir la senyora vella que havia parlat amb l’avi i va resultar ser la iaia d’aquella nena que em protegia. Les dues es van quedar allà amb mi fins que ens vam quedar sols. Va ser llavors quan vaig saber que l’avi no tornaria. Potser havia arribat el moment de deixar de ser un nen i començar a ser un home.

Els següents dies els vaig passar en silenci. La iaia Aurora era molt amable amb mi i em cuidava com si fos un més de la família. La Joana em cuidava com si fos el seu germà petit. Mai em van obligar a parlar, van acceptar el meu silenci com si formés part de mi, com si mai hagués parlat, com si fos mut.

Vivíem en una casa molt més gran del que havia estat casa meva o casa de l’avi Genís. Només érem tres així que no ens faltava de res. Amb el temps vaig saber que abans de la guerra eren una família amb molts diners. Fins i tot la casa comptava amb un refugi propi on hi cabíem tots tres. Em van explicar que l’havia construït el pare de la Joana abans de marxar. El dia que va desaparèixer l’avi, la iaia Aurora i la Joana havien anat a comprar i les sirenes les havia agafat lluny de casa, per això van haver d’entrar al metro.

Feia molts mesos que convivíem quan la iaia Aurora es va posar malalta. Al principi només era una mica de tos però ràpidament va començar a empitjorar. Varen passar molts dies i moltes nits però la iaia Aurora no millorava gens. Tenia molta tos i una febre molt alta, feia molt mala cara i no es podia aixecar del llit. La Joana estava molt preocupada i sovint, quan es pensava que no la veia, la sentia plorar. Passava totes les hores, de nit i de dia, al costat de la seva àvia i feia tot el possible per ajudar-la però no era suficient, necessitava un metge.

Un dia la Joana em va demanar que em quedés amb la iaia Aurora fins que ella tornés. Volia intentar aconseguir alguns medicaments. Em vaig asseure a la cadira que hi havia al costat del llit amb els ulls clavats al rostre pàl·lid d’aquella senyora que m’havia acollit a casa seva. Havia envellit molt des de que s’havia posat malalta. Estava dormint però tota l’estona tossia i tossia. L’avi Genís sempre tenia tos perquè fumava molt però jo no recordava haver sentit mai una tos com la que ara sentia.

La Joana va tornar passada una llarga estona. Duia les mans buides i de seguida vaig saber que la iaia Aurora moriria. Suposo que la Joana també ho sabia perquè només arribar va abraçar a la seva àvia i li va dir que l’estimava. Després va seure al meu costat i em va donar la mà. Ens vam quedar així, sense dir res, fins al matí següent quan la iaia Aurora va deixar de tossir i de patir.

Em sentia més buit que mai. Tothom marxava i em quedava cada cop més sol. Volia cridar i plorar. Volia poder desaparèixer. Però no feia res. La Joana tenia el cor trencat i semblava més cansada que mai. La vaig deixar sola un estona per a que es desfogués però aviat vaig tornar perquè jo també la necessitava. Em va mirar amb els ulls plorosos i, després d’un silenci, es va posar a plorar de valent. La vaig voler abraçar però ella em va rebutjar:

- Per què no plores? Eh? Per què collons no plores mai?! – Em picava al pit i em feia mal.

Ella plorava i plorava i estava ben enfadada. No vaig saber què fer. ‘Els homes no ploren’ sentia dir a l’avi Genís en el meu cap. I jo no plorava. Em vaig allunyar i la vaig deixar sola.

A mitja tarda les sirenes varen sonar. No em vaig moure perquè no sabia què volia fer la Joana però ella va aparèixer del no res i em va fer un gest amb el cap convidant-me al refugi. Un cop dins tot es va tornar estrany. Per primer cop no tenia por de les bombes, tenia por de que la Joana em tornés a cridar i a rebutjar. Fins llavors no havia estat conscient de com d’important s’havia tornat per a mi, no la volia perdre a ella també.

Evitava mirar-la però sentia els seus ulls clavats en el meu cos. Estava enfadada. Després de la mort de la iaia Aurora tot seria diferent, què se suposa que farem nosaltres sols? No volia pensar en això. Escoltava les bombes però no m’importava perquè en aquell moment tenia la meva pròpia guerra.

Van ser els minuts més llargs de la meva vida. Em volia fondre. La Joana seguia mirant-me i jo ja no podia aguantar més. Vaig aixecar els ulls del terra, la vaig mirar i vaig plorar, vaig plorar com mai abans havia plorat. Ella es va apropar i em va passar els seus braços pel coll amb molta tendresa i em va fer un petó als llavis. No m’ho esperava però vaig sentir que volava.

Després d’aquell petó en van venir molts més. Les seves carícies em curaven tots els mals. Tot el que passava fora no importava en aquell moment, semblava que estàvem sols al món. Llavors ho vaig saber.

- T’estimo – li vaig dir. No tenia sentit mantenir el silenci en temps de pau.

Carnet de conduir

June 5th, 2012

Demà m’examino de la pràctica de conduir, de moment no estic nerviosa però sé que demà ho estaré perquè vull aprovar sí o sí. El cas és que estic farta de pagar diners a l’autoescola, de veritat que penso que tot això és una màfia per treure’ns els (pocs) diners als valents que com jo decidim fer el pas.

Temps de crisi i jo pagant vés a saber quant a l’autoescola. Espero aprovar, només això…

La flama

May 26th, 2012

La flama es va encendre sense voler, no sé com va passar però amb el temps ho he agraït molts cops.

A vegades la gent em pregunta. Ells no saben que hi ha espelmes que duren molts anys. Penso que ja ho entendran algun dia quan, sense voler, la seva flama s’encengui. Llavors sabran que el temps no importa, el que importa és que no s’apagui.

Només a tu

January 13th, 2012

T’abraçaria tot el dia.
T’abraçaria tot el dia i tota la nit.

T’estimo.