Em vaig fent gran i amb el temps me’n adono de moltes coses i descobreixo a la gent del meu voltant. Descobreixo als que fa temps que considerava bons amics i als que voltaven per allà i que mai no els havia reconegut com a tals.

Però ara és diferent, perquè ja sóc gran i no m’estic per tonteries. Ara el meu millor amic no és aquell amb el que em puc discutir i seguim sent amics o aquell que s’asseu al costat a la classe. Ara m’he tornat més exigent i necessito que la gent em demostri per què val la pena.

Suposo que per això la gent gran mai no parla dels seus millors amics. De petit et penses que aquell grupet de quatre que aneu sempre junts sou millors amics, però ara ja de gran, quan ja has perdut totalment el contacte amb tres d’ells i amb el que queda només parles de tant en tant, penses que potser t’equivocaves, o potser és que de petit les coses són més fàcils…

“Aquella tarde de brumas y llovizna, […] me robó el corazón, la respiración y el sueño. Al amparo de la luz embrujada, […] sus manos escribieron en mi piel una maldición que habría de perseguirme durante años”.
(La sobra del viento - Carlos Ruiz Zafón)

Aquest paràgraf surt a un llibre que em vas regalar ara fa tres anys per Sant Jordi. T’estimo igual o més que llavors. Bon Sant Jordi, sí senyor.

Comença el dia amb un somriure, veuràs que divertit és anar desentonant amb la resta de la humanitat.

No vull dir res, però això no vol dir que no tingui res a dir ni dret a dir-ho. Espero que per això no es pensin que sóc idiota, que d’idiota tinc més aviat poc.

Dicen que calladita estoy más guapa.
Entonces voy ha estar preciosa.